Montilla I, el voluble

¿Qué piensa Montilla del Estatut? ¿Y de las corridas de toros? Apuesto a que no aciertan.

¿Qué piensa Montilla sobre los toros? Pues nada, ahí sí que el señor Montilla permite «libertad». De hecho, él ha votado en contra el día que el Parlament ha prohibido las corridas de toros, cosa que costará cientos de millones de euros a los catalanes. Eso sí, los «correbous» ni tocarlos, al menos hasta otro momento. ¿Por qué una cosa sí y otra no? Por lo que todos pensamos. Votos y aparentar ser pseudonacionalistas.

Y es que ser progenacionalista es a veces complicado… Te toca traicionar tus principios.

De todas formas, hoy es un día triste. Me sé de un catalán que no va a poder volver a invitar a sus amigos a la Monumental. A ver si lo adivinan… A ver, a ver…

¿Y del Estatut? ¿La financiación?

JOSÉ MONTILLA, primer secretario del PSC y -entonces- ministro de Industria, La Vanguardia 29.07.2005.

Traduzco algunas frases sueltas del texto completo:

En un Estado de derecho no existe más legitimidad política que la que deriva de la soberanía de los ciudadanos que, a través del poder constituyente, se dotan de la Ley de Leyes.

Es decir, la legitimidad democrática no se finda en la historia sino en la soberanía popular, de la cual emana todo poder.

¿Les suena a ustedes lo de la realidad histórica diferencial? Pues parece que Montilla no cree en ello.

No esta de más recordar que los únicos derechos históricos susceptibles de «amparo y respeto» son los que existían en el momento mismo de la entrada en vigor de la Constitución.

Y ahora, agárrense que vienen curvas:

En consecuencia, los derechos históricos no legitiman ni pueden legitimar la adquisición de títulos competenciales al margen y fundamento distinto al que contempla la Constitución, pues solo operan como referentes dentro de los límites y en la manera y forma que la misma establece. La Constitución, la jurisprudencia constitucional y, sobretodo, la mas elemental concepción de la legitimación del poder en un Estado democrático así lo constatan. Así pues, invocar los derechos históricos para ampliar o blindar competencias, lejos de fortalecer el autogobierno de Cataluña, lo debilita, y lejos de demostrar ambición, denota incompetencia y falta de rigor.

Los derechos históricos si pueden, en cambio, invocarse para afirmar que la voluntad de autogobierno de Cataluña viene de lejos i para recabar la competencia exclusiva de la Generalidad en materia de Derecho civil propio. Pretender utilizarlos con otra finalidad no es sino desvirtuar gravemente la Constitución y, por tanto, dañar la mejora del autogobierno de Cataluña. Los socialistas catalanes no cometeremos esta temeridad ni permitiremos que otros pretendan cometerla en nombre de todos.

Increíble pero cierto. Donde dije digo digo Diego y aquí no pasa nada.

En catalán, el texto completo con los trozos traducidos en negrita:

En un Estat de dret no existeix més legitimitat política que la derivada de la sobirania dels ciutadans que, a través del poder constituent, es doten d’una Llei de Lleis. Per això, com ha recordat el Tribunal Constitucional, la Constitució «no és el resultat d’un pacte entre instàncies territorials històriques que conservin uns drets anteriors a la Constitució i superiors a ella, sinó una norma del poder constituent que s’imposa amb força vinculant general en el seu àmbit, sense que quedin fora d’ella situacions històriques anteriors» (STC 76/ 1988, de 26 d’abril, fonament jurídic tercer). És a dir, la legitimitat democràtica no es funda en la història sinó en la sobirania popular, de la qual emana tot poder.
La Constitució espanyola de 1978 en la seva disposició addicional primera «empara i respecta els drets històrics dels territoris forals» i estableix que «l’actualització general d’aquest règim foral es portarà a terme, si escau, en el marc de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia». Ara bé, com no pot ser d’una altra manera en un Estat democràtic la norma fonamental del qual és la Constitució, «la citada actualització dels drets històrics suposa, en primer lloc, la supressió, o no reconeixement, d’aquells que contradiguin els principis constitucionals. Doncs serà de la mateixa disposició addicional primera de la Constitució i no de la seva legitimitat històrica d’on els drets històrics obtindran o conservaran la seva validesa i vigència» (STC 76/ 1988, fonament jurídic tercer).
No està de més recordar que els únics drets històrics susceptibles de «empara i respecte» són els quals existien en el moment mateix de l’entrada en vigor de la Constitució. Una exigència que ha estat reiteradament manifestada pel tribunal Constitucional, que l’ha resumit afirmant que el sentit de la disposició addicional primera és el «de permetre la integració i actualització en l’ordenament postconstitucional, amb els límits que aquesta disposició marca, d’algunes de les peculiaritats jurídico-públiques que en el passat van singularitzar a determinades parts del territori de la Nació» (*STC 88/ 1993, de 12 de març, fonament jurídic primer), però sempre que la singularitat s’hagués estès en el temps fins als nostres dies i «subsistís en el territori de la Comunitat Autònoma…» (STC 121/ 1992, de 28 de setembre, fonament jurídic primer).
Així, els drets històrics que van subsistir en el temps fins al moment mateix de l’entrada en vigor de la Constitució de 1978 van ser, d’una banda, els drets civils forals o especials, als quals es refereix l’article 149.1.8, en el qual es reconeix a les Comunitats Autònomes amb tals drets la possibilitat de la seva «conservació, modificació i desenvolupament»; i, per una altra, els drets de caràcter públic i contingut econòmic, als quals es refereix la disposició addicional primera, i reservats, en paraules del Tribunal Constitucional, als «territoris integrants de la Monarquia espanyola que, malgrat la unificació del Dret públic i de les institucions polítiques i administratives de la resta dels regnes i regions d’Espanya, culminada en els Decrets de Nova Planta de 1707, 1711, 1715 i 1716, van mantenir els seus propis furs (entesos tant en el sentit de peculiar forma d’organització dels seus poders públics com del règim jurídic propi en altres matèries) durant el segle XVIII i gran part del XIX, arribant fins i tot fins als nostres dies manifestacions d’aquesta peculiaritat foral. Tal va ser el cas de cadascuna de les Províncies Vascongadas i de Navarra» (STC 76/ 1988, de 26 d’abril, fonament jurídic segon).
En definitiva, mentre la conservació, modificació i desenvolupament dels drets civils forals o especials (article 149.1.8 CE) es reconeix a les Comunitats Autònomes que contaven en aquest únic àmbit del dret privat amb manifestacions jurídiques vigents en el moment de l’entrada en vigor de la Constitució, com és el cas de Catalunya, el «empara i respecte dels drets forals» reconegut en la disposició addicional primera s’estén únicament a aquells concrets territoris (País Basc i Navarra) que van conservar fins als nostres dies, com diu la STC 76/ 1988, una «peculiar forma d’organització dels seus poders públics» i un règim econòmic propi (vegi’s la STC 179/ 1989, de 2 de novembre, relativa al Conveni Econòmic de Navarra).
En conseqüència, els drets històrics no legitimen ni poden legitimar l’adquisició de títols competencials al marge i amb un fonament distint al que contempla la Constitució, doncs només operen com referents dintre dels límits i en la manera i forma que ella mateixa estableix. La Constitució, la jurisprudència constitucional i, sobretot, la més elemental concepció de la legitimació del poder en un Estat democràtic així ho constaten. Així doncs, invocar els drets històrics per a ampliar o blindar competències, lluny d’enfortir l’autogovern de Catalunya, ho afebleix, i lluny de demostrar ambició, denota incompetència i falta de rigor.
Els drets històrics sí poden, en canvi, invocar-se per a afirmar que la voluntat d’autogovern de Catalunya ve des de lluny i per a recaptar la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de Dret civil propi. Pretendre utilitzar-los amb altra finalitat no és sinó desvirtuar greument la Constitució i, per tant, danyar la millora de l’autogovern de Catalunya. Els socialistes catalans no cometrem aquesta temeritat ni permetrem que uns altres pretenguin cometre-la en nom de tots.

http://www.3cat24.cat/noticia/99721/altres/Montilla-nega-que-el-PSC-doni-suport-a-un-Estatut-on-figuri-el-concert-economic-que-proposa-CiU

Aparte de esta carta, Montilla dijo cuando era ministro de Industria que el Estatuto era inconstitucional… Pero a él le da igual. Ayer mismo acaba de saltarse la sentencia del Tribunal Constitucional aprobando las famosas y medievales veguerías.